Setmana Boja 2016 II, Barranco del Rinconcillo, Güejar Sierra (Granada)

A diferència del que pugui semblar, a Andalusia hi han molts i fantàstics barrancs aquàtics, el problema és que estan força regulats per la seva conselleria de medi ambient i s'han de demanar els permisos corresponents amb molta antelació, a banda de què els mes clàssics estan copats  per les empreses, però buscant per la xarxa vam fer aquesta troballa: el barranc del Rinconcillo.No sonava pas malament.

Per arribar-hi, hem trobat tanta o més literatura que per arribar al mític "El Dorado". Finalment penso que us pot ajudar
1) Carretera de granada a Sierra nevada
2) Cruïlla després de passar el centre de visitants "El Dornajo" cap a Güejar Sierra, una carretera estreta, estreta  en la qual pregues que no et vingui un cotxe de cara. Passat un indicador de Seminario vuerem un indicador en una pista pista que hi posa

I anar seguint la pista principal. No cal trencar-se més el cap.

Quan arribem a aquest dic, deixem el cotxe

Si per arribar al pàrquing, hem trobat una munió de versions, només la nostra intuïció muntannyenca ens ha fet arribar a la capçalera

1) Agafem la primera pista a la dreta del pont, i després laprimera a la dreta

2) Quan arribem a una cruïlla evident agafem a la dreta fins que s'acabi

3) A partir d'aquí anirem més o menys a prop del marge esquerra del torrent, pujant per camps abandonats fins a unes penyes que haurem de travessar per les canals més evidents. Nosaltres només vam trobar una fita en tota la pujada (1,15h aproximadament, després de perdre'ns una vegada).

arribarem a uns camps de cirerers, dels quals juro, no vam tocar ni una sola cirera.

4) ens seguim enfilant per les penyes a l'esquerra dels camps i trobarem unes tanques que els protegeixen, a partir d'aquí ja s'endevina la capçalera del barranc i només caldrà passar la tanca per un punt evident per entrar al barranc.

El barranc és una autèntica perla amagada i crec que no el fa massa gent (amb tota la literatura tòxica que hi ha per arribar-hi...) és prou aquàtic, l'aigua és ben freda, els ràpels són gairebé encadenats i la roca llisca com si fos sabó, el que fa que els ràpels siguin bastant tècnics. I sobretot, sobretot: NO TROBAR-TE NINGÚ!!!!! En total unes 2h30'

El retorn també el vam fer off the  literatura. Un cop acabat l'últim ràpel agafem una sendera a la dreta i seguint el que està petjat arribem a una tanca i per la seva vora accedim a la pista principal i al cotxe 30'

 Una mica de destape retro  anys 70

 Grans paisatges

 Soparillo amb chef José Luís

 No entra molt bé per la vista però estava boníssim.

Como un eco,

Como un grito ancestral,

Como un lamento,

Ronca y rotunda suena

Su garganta de piedra

Cuando el agua,

Marrón y tumultuosa,

Lo convierte de pronto

En esa fiera

Salvaje e indomable

Que en nuestros ojos de niños

Se alimenta.

Miguel Ángel G. Yanes

Barranc del Clot de l'Hospital (Mas de Barberans)

Davant d'una previsió de pluja i amb la intenció d'anar a trepar decidim canviar-nos al barranquisme. Aquesta és una bona època per fer barrancs als recintes sagrats de Guara, el Pallars, però finalment optem per la solitud i l'ambient salvatge front la massificació i el turisme aquàtic. Els Ports en aquest sentit són un valor segur.

El Barranc escollit és el del Clot de l'Hospitala Mas de Barberans, un dels barrancs més o menys oblidats en aquest massís, difícilment trobarem algú.

La maledicció ens persegueix i acabem un altre cop a la Sènia a cal Manolo (nosaltres no volíem) i des d'allà després de sopar i com que anem ampliant el cercle viciós acabem al pub Flash.

 Tot és alegria i begudes tonificants i tonificades

Retrobem velles amistats d'altres capítols i estan contentes de conèixer al Joando, tot un cavaller.

 

Fins que tot es va tornant borrós i difús i

a dormir!!!!

L'endemà no hem perdut la forma i anem a esmorzar al bar del camp de futbol

I a gaudir d'un esmorzar frugal i espartà

L'endemà anem a Mas de Barberans i entre els quilòmetres 18 i 19 direcció Tortosa robarem una cruïlla a l'esquerra que indica barranc de Lloret. Seguirem la pista principal sense cap pèrdua i després de passar una ramaderia amb plaça de braus inclosa arribarem a un punt en què la pista s'acaba i està tancada per una porta metàl:lica. Allí deixem el vehicle.

La nit li passa factura al vell rondinaire

Passem la tanca i seguim per la pista fins trobar una altra tanca metàl·lica i agafem la de l'esquerra trobarem un sender a la dreta que talla camí i arribem al coll Ventós i seguint la pista arribarem al coll de Lloret des d'on una sendera  que surt del mateix coll a la dreta i amb marques vermelles escadusseres ens durà a la Vall del Clot de l'Hospital

 Curiosa capella improvisada multinacional

 Masos de ramaderies braves

 Paisatge feréstec

 L'entrada a la Vall.

Cal tenir en compte que estem en terrenys de braus i ens podem trobar bitxos com aquest. Nosaltres vam tenir un ensurt amb un de més petit i sortosament estava el ramader allí i va acabar bé la cosa. No tenim pas ànima torera.

Des de la tanca de fusta nosaltres vam optar per anar seguint la doble tanca que manté els toros a la Vall i després de creuar un barranquet trobem una fita que ens indica cap on ens hem de buscar la vida per arribar a la llera del nostre barranc.

Després d'algunes desgrimpades arribem al primer ràpel. Us afegeixo la ressenya que surt a barranquismo.net

Els ràpels van bastant encadenats i l'entorn és magnífic, sempre envoltats de grans parets

Fins que arribem a un esplèndid ràpel de 30m on trobem la surgència del riu.

Hi havia un follet amagat

 Un racó de meravella

Després els ràpels que queden es van espaiant

I després d'una mitja hora bona de penosa marxa pels blocs de la llera trobem un sender a l'esquerra que va paral·lel al riu durant uns cinc minuts i arriba a la confluència del barranc de Lloret i Cova Pintada on trobem un pont de fusta que en uns altres deu minuts ens deixa al cotxe.

Alguns detalls de la ramaderia de Pedro Fumadó

I cap a l'assilo

I que sempre tinguem que acabar igual!!!!

Us deixo amb una selecció de cançons de pandero que es comencen a recuperar per aquestes terres. No hi ha paraules per explicar el maridatge de música i lletra

I una perla etnològica relacionada, senyores i senyors la Tía Gora de 110 anys