Marxem cap al Bergadà, al poble abandonat de Peguera, un indret fantàstic que encara atresora l'esperit dels llocs autèntics de debò.
Com sempre, les tardes d'hivern no permeten fer moltes activitats, per la qual cosa l'esquema d'activitat grupal durant el viatge es redueix a
1.
Trobada en primera i única convocatòria
2.
Recol·lecció de productes bàsics per a la supervivència
en l'accepció del DIEC
2 2 f. [AN] Recollida de fruits, de plantes i d’altres productes de la natura no conreats.
3.
Sopar de germanor
L'endemà arribem a aquelles contrades (després del corresponent esmorzar de germanor) i ens disposem a escometre la cresta plenament centrats en la tasca
L'aproximació es fa enmig de pins i boixos (no he posat bojos, que també)
La cresta primerament comença de manera suau caminant per un fil ample i poc a poc es va esmolant fis arribar al primer ràpel
El primer pas complicat és un xemeneia de 4t ben equipada
Guapo aquest lloc
Un últim pas de IV+ i un ràpel des de aquesta agulla donen per finalitzada l'activitat.
Per sort, perquè va començar a caure una barreja de calamarsa i neu.
Per cert ,sabieu que el poble abandonat de Peguera pertany a un individu anomenat
Butti Bin Maktou Bin Juma Al-Maktoum que ho va comprar als amos de Carbones de Berga SA per 3,6 milipns d'euros i amb la intenció de construir un complex turístic totalment elitista.
Per cert, a què tampoc sabieu que hi va nèixer el famós guerriller maqui Ramon Vila Capdevila "Caracremada"
Us deixo un poema atribuït a ell, sigui o no el autor el poema és realment maco
Quiero tener mi tumba
Lejos de los campos santos
Donde blusas blancas no haya
Ni panteones dorados
Quiero que a mí me entierren
Lejos de esos lugares falsos
Donde la gente al año viene
A depositar sus llantos
Quiero que a mí me entierren
Arriba en el monte alto
Junto aquel pino blanco
Que solo está en el barranco
Mi tumba quiero que esté
Entre dos piedras de canto
Compañeros míos han de ser
Pintadas culebras, verdes lagartos
No quiero que a mí entierro vengan
Curas laicos ni romanos,
Y las flores han de ser
Un manojo de punzantes cardos
Tampoco quiero que vengan
A decir discursos y salmos
Con banderas i oropeles
Vicio del mundo civilizado
Para discursos los graznidos
De los cuervos y los grajos,
El aullido del zorro viejo
Cuando ciego es abandonado
Ni luz de cirios que dan
Unas claridades de espanto
A mí me alumbraran
Las centellas y los rayos
Quiero que mi tumba sea
Cubierta de espinos altos
De zarzas grandes y espesas
Abrojos y salvajes cardos
Que brote a sus alrededores
Hierba para los ganados
Y que descanse a mi sombra
El perro negro cansado
Quiero que mi cuerpo repose
Lejos del bullicio humano
Junto al pino grande que hay
en el barranco solitario.
Per salvar espais com aquest podeu anar seguint la lluita d'aquest col·lectiu en un blog curradíssim, ànim companys!
http://salvempeguera.blogspot.com.es/
