Sempreens agrada tornar a aquesta contrada del Solsonès, uns paisatges de somni, un lloc gens massificat i per contra una roca molt delicada que fa d'alguns moviments tota una aposta. No obstant això últim l'equipament és bo i vam quedar ben satisfets.
Aquí us deixo les ressenyes de la paret
Després d'un excel·lent sopar a Cal Pixarada Curt de Sosona amb un tracte personal de fàbula
Fem un bon bivac
Que s'havia vist amenaçat per una calamarsada espectacular
Al matí, comencem amb marxa
És una vall brutal
Per arribar a la Roca Subirana cal anar en direcció al santuari del Lord, un cop passat un túnel aparcar a la dreta i agafar una pista que s'enfila a l'esquerra arribarem aquest coll després de 15' i després cal buscar el senderó que resegueix la paret
La via de la Broca és senzilla, tres tirades curtes amb una línia elegant fins l'aresta
Primera tirada
Segona tirada,amb ujn pas una xic exposat doncs i passa una xorrera.
A l'esquerra de la reunió veiem perquè li diuen via de la Broca
Última tirada
Cim!!!!
Per baixar anem a l'esquerra fins a un arbre reseguint la cresta i fem un sol ràpel que ens diposita un altre cop a l'inici.
La segona via, més difícil, consta de dos llargs de 40 i 45m respectivament
El pas clau és un muret de V+ poc abans de la reunió que exigeix equilibri i tibar de dits.
El segon llarg és molt sinuós, al final costa de recuperar la corda i la roca és molt mediocre, pel que cal parar atenció.
Finalitzada la via, cal desgrimpar un tram molt aeri de la cresta i arribar al ràpel abans esmentat
Finalment us deixo un conte de Jacint Verdaguer que ha donat origen a la firaamb el curiós nom de l'ou d'egua dedicada a la carabassa que es celebra cada any a la vall
Els tres savis prudents dels Piteus..??....Una
vegada, en un hostal dels que hi havia en lo camí de Berga cap a Manresa, se
presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els
venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al
posador :
- Nos donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on anau
- Anam a la fira de Manresa i som los savis
prudents dels Piteus - respongué el més vell.
Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus»
féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven
sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar
llur saviesa.
Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una
cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, no hi havia altra
finestra que una que taparen amb un armari portàtil.
Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no
sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.
Quan, cansats de dormir i fent-los mal los
ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi deis tres se llevà
per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les
palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de
l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc,
exclamà:
- És fosc corn una gola de llop.
1 se'n tornà al llit.
Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja
dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i Sentint-hi olor de Formatge,
com que n'hi havia hagut, exclamà:
- Quina olor de Formatge que fa el món!
1 se'n tornà al llit.
Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar
pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, 1, no veient a llevant ni a ponent
rastre de claror, exclamà:
La nit és encara negra com un pecat, i el món
put a formatge.
Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de
darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla.
Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres
savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que
tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era
dia.
Com la gana els tenia corsecats, demanaren
esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:
- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler,
ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries
que en tornen - respongué l'hostaler.
Llavors los tres savis s'adonaren de que
havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a
Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.
D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no
havia
arribat encara la carabassa. Veient-ne unes
quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era
alló.
Ell los respongué que eren ous d'euga.
- Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a
comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne
sentiríem grat.
-A la veritat –respongué sorneguerament
l'hostaler-, los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau
bé, porteu-vos-en un.
Esquitxant unes quantes lliures que duien per
comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se
l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.
Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de
la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan
estranya i tan productora com l'ou d'una euga.
Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim
de carena, se'ls esrnunyí d'entre mans i comencá de rodolar rostos avall. Al
segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos,
escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una
mata.
Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus
que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la
perduda fou més gran.
-Malaguanyada eugueta! - anaven dient tot
acostant-se tristos a llur poble -.Si hagués arribada bé, l'any vinent no
hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa
