Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terra Alta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terra Alta. Mostrar tots els missatges

divendres, 30 de desembre del 2011

Ferrada del Barranc de la Foix i la Cresta del castell de les Roques de Benet

Bé, seguint en la sintonia de buscar itineraris salvatges i romàntics ens vam embrancar en aquesta nova aventura.
Per passar la tarda vam anar a fer un revival a una de les dues ferrades de Tivissa la del barranc de la Foix realment li caldria un revival de l'equiupament perquè està una mica tocadeta i comença a amenaçar la seguretat de la seva realització. El cable de vida cada cop està més moribund i alguns graons semblen formes d'escultura abstracta.
Aquí tenim a un Beach Boy exultant amb la possibilitat de sortir de casa




Els avantatges de la primavera consisteixen en què pots viure en directe el cicle dels astres

Todo este sol postrero,
este sol ulterior en que se inmola el día,
sol sin más horizonte que extinguirse;
todo este sol violeta moribundo
que agoniza de rosas y azucenas,
el sol de extremaunción con que la tarde
se muere de la tarde hacia sus sombras,
esta resaca de mi mar de luz,
que fluye, gota a gota, hacia el ocaso,
mantiene el mundo en pie,
Lo cuida en ascuas,
de estricta liviandad lo ampara en vilo.

Este sol que desangra su entereza,
este sol cardinal superviviente,
es la esencia del sol,
es un sol sabio:
el sol dueño de sí, que no se abate
por más que alguien lo crea ya abatido,
sol que no vuelve atrás,
ni se arrepiente,
nómada sol conforme y sedentario,
que todo lo perdona, porque todo
lo han visto como un don sus ojos ciegos,
un sol en que no cupo la desdicha,
y sólo se ocupó de lo importante:
ungir de claridad cuanto rozaba,
a mayor gloria, en paz, de su belleza.

Este sol de soslayo es el sol mío,
para este sol oblicuo yo me empeño
con toda rectitud.

A este sol le requiero que me ampare.

Te suplico que enciendas,
mi sol póstumo,
La vida por vivir:
mi última vida.

Carlos Marzal
Ánima mía

Després de retirar-nos a les nostres estances d'Horta de Sant Joan i de rondinar una mica per llevar-se, no m'estranya veient l'expressió d'alguns components, més valdria que continuessín dormint
Ens vàrem encaminar a les Roques de Benet on es pot enllaçar tot un itinerari de cresta que va resseguint diferents puntes i que finalitza amb tres ràpels espectaculars.
Es comença accdint a l cresta per una bretxa que és un punt feble per arribar-hi

després cal escollir bé l'itinerari i navegar per aquest mar de roca
Els resalts se succeixen i de vegades trobes petits miracles


Ja hem arribat al punt més alt i oneja la nostra ensenya
Després vas encadenant diversos cimets i arriba el primer ràpel, malauradament un tempesta amb trons i llamps es va congriar i  no ens va permetre acabar la via i fer els darrers ràpels. Però vam lluitar fins i tot amb les dents, això és el que importa.

Tots restem despullats quan la muntanya és més forta, acota el cap i un altre cop serà

dijous, 24 de març del 2011

Locos Bajitos, Ferrada Roques Blanques i Crestalls de l'Artigó Prat de Comte

Bé com el temps no pressagiava res de bo vam decidir anar cap el sud en busca de fortuna de baixada vam anar a un a zona d'en "Xaparro"  Esos Locos Bajitos" on el grau semblava baix i podíem matar l'estona. Ja no vam començar gaire bé doncs va posar-se a ploure ens vam perdre per aquell laberint de pistes després d'haver jurat sempre en les anteriors vegades que ens recordaríem de l'entrada bona i tampoc era el millor dia de los "boixos altitos". Mara de Déu, eren curtes però intenses.
 


Calia apretar  el cul
 Aquí us deixo la ressenya de'n Xaparro cal resaltar el títol introductori d'especial per a cursets d'iniciació.
iniciació a la beguda

Després com el temps va millorar vam fer la bonica ferrada de Roques Blanques un petit tresor amb unes vistes excepcionals que tot i tenir un equipament sui generis i xaparresc cerca un elegantíssim recorregut
L'endemà i després d'una nit un xic convulsa on els amics que ara presentem mostren com va anar la cosa a  Valderoures



Personatge molt conegut a Tarragona, PREMI per qui ho endevini

Ens vàrem dirigir cap a la cresta de l'Artigó a Prat de Comte. Una fantàstica cresta de no massa alçada però molt esmolada i contínua, sembla que caminis per sobre d'un envà
Aquí veiem els incis de la cresta
Malauradament una bona mestralada ens va fer abandonar després del primer terç i quan ja ens anàvem acostumant a trescar per aquest món tant estret. No cal dir que tornarem.
Caminar sobre los últimos confines, de líneas fluctuantes
aguas negras, frágiles peldaños
atravesar los desfiladeros verticales, la curva de los montes
los desprendimientos, las nubes heladas, hallar la piedra elegida
y llegar a una región
poblada de huellas pares, del estamento animal
.....
Seguir enviando por costumbre
una barca vacía, un grito al viento
sabiendo que sólo unos pedazos llegarán a su destino,
quizás nada.
Evva-Liisa Manner
poeta finlandesa

En definitiva per cagar-s'hi

dilluns, 28 de febrer del 2011

Cresta de Buscarrons (Prat de Comte) i Barranc de Serbís (Bot)


Un altre dia indeterminat del mes d'octubre vàrem fer una combinada intentant escollir llocs salvatges on la presència d'altres humans sigui estranya: la Terra Alta guarda amagats molts d'aquests petits tresors emmarcats sempre en un paisatges austers que senyoregen elegantment sobre els pedestals dels camps conreats.

Així doncs l'Enric i jo partírem cap aquestes contrades i allí se'ns uní el José Luís que havia de tornar aquell mateix vespre. L'objectiu escollit la mola de Buscarrons i la seva cresta ben ressenyada pel llibre de Josep Tió, grimpant pel Massís del Port.

Seguint amb el cicle de cinema de muntanya us oferim aquest documental frapant pels valors humans, de lluita contra els elements i d'èpica muntanyenca que mostra.  Espero que sabreu apreciar les seves qualitats  estètiques i narratives (estic segur que valorareu tal com es mereixen algunes tècniques de filmació avanguardistes i el seu estil minimalista i POV)






gg
 Situado en alguna nebulosa lejana hago lo que hago,
para que el universal equilibrio del que soy parte
no pierda el equilibrio


Si no levavtas los ojos creerás que eres el punto más alto

 He llegado a un paso de todo. Y aquí me quedo,
lejos de todo un paso.

La distancia que me aleja de todo, es toda la eternidad
y aún no me he separado de nada, de nada

                                                                      Antoni Porchia

Finalment el José Luís va partir amb els seus nous deures. Heus ací un petit homenatge abans de sopar

Una nit a la suite Sant Salvador

A l'endemà, després d'uns preliminars



Vam entrar al barranc de Serbís, un bonic barranc que si l'agafes al punt és magnífic:



Quien conserva su cabeza de niño,
conserva su cabeza.
Antonio Porchia